Història 1. Els préssecs Família Esteve Ràfols

«Portar tot un jardí dins teu,

assaborir no només la pell del fruit,

sinó també la seva ombra,

no només la seva dolçor,

sinó també els dies viscuts...»

Del poema de Li-Young Lee

Aquells versos van arribar fins a mi al vespre, quan vaig tornar a casa amb una caixa de préssecs.

A aquella hora, el sol ja s'havia amagat rere els turons del Penedès i la cuina s'havia omplert d'una intensa aroma de fruita. Els préssecs reposaven damunt la taula, escampant l'olor de l'estiu.

De sobte, vaig tenir la sensació que no només havia portat a casa la collita, sinó també un tros d'aquell dia: la terra escalfada pel sol, el cant incessant de les cigales, l'ombra dels arbres vells i la conversa que havia començat entre els horts, a tocar del petit poble de Cantallops.

Cantallops és un petit nucli del municipi de Subirats, envoltat de vinyes i arbres fruiters. Diuen que el seu nom significa «allà on canten els llops». Fa molts anys que els llops van desaparèixer d'aquests indrets, però l'aire continua ple d'altres sons: el fregadís de les fulles, el cant dels ocells i el brunzit de la maquinària.

La carretera s'acaba davant d'unes quantes naus agrícoles. A l'ombra d'un gran arbre hi ha un tractor amb un remolc carregat fins dalt de caixes de plàstic. Algunes ja són plenes de préssecs; d'altres encara esperen el seu torn.

Aquí m'espera en Jordi Esteve Ràfols.

Ens presentem i, gairebé de seguida, la conversa deriva cap a la seva feina.

Cada estiu, el petit poble de Sant Pau d'Ordal es converteix en la capital gastronòmica del préssec del Penedès.

Gent de Barcelona i de les poblacions veïnes hi arriba per comprar aquests fruits sucosos directament als pagesos.

Avui costa imaginar el Penedès sense els préssecs. Sembla que hi hagin crescut des de sempre, amb la mateixa naturalitat que les vinyes, les oliveres o els ametllers. Però els horts que avui formen part inseparable d'aquest paisatge són, en realitat, força recents: van començar a aparèixer a principis del segle XX.

La història de la família Esteve Ràfols sempre ha estat lligada a la terra. Antigament es dedicaven al cultiu de la vinya, però als anys seixanta la família va prendre la decisió de començar a conrear arbres fruiters.

Caminem a poc a poc entre les fileres de presseguers. Algunes branques ja s'inclinen sota el pes dels fruits, i de seguida s'entén per què la collita mai no es converteix en una feina mecànica. El préssec no tolera un tracte brusc. Cada fruit es cull a mà, fent-lo girar amb delicadesa al voltant del peduncle abans de desprendre'l de l'arbre.

Estem acostumats a veure només l'escena final d'aquesta història: caixes de fusta al mercat plenes de préssecs perfectament col·locats.

Tot el que ha passat abans acostuma a quedar fora de la nostra mirada.

Jo volia entendre com és un dia qualsevol a la vida d'un pagès, i en Jordi m'explica de bon grat com transcorre la seva jornada.

L'estiu és l'època en què la vida de tota la família gira al voltant de la collita. Es lleven no més tard de les sis del matí. Mentre el sol encara no ha escalfat l'aire amb tota la seva força, tota la feina es fa al camp. Els préssecs es cullen a mà, procurant recollir cada fruit just en el moment en què ha assolit el punt òptim de maduració.

Després de dinar, la feina continua al magatzem. Allà es classifica la collita, se'n revisa la qualitat, els préssecs es col·loquen amb cura a les caixes i es preparen per portar-los al mercat i a la botiga familiar. Així transcorre gairebé cada dia, fins que s'ha collit l'última varietat. És una feina dura, pacient i constant.

Preparant la nostra trobada, vaig consultar diversos arxius històrics de Catalunya i, per sorpresa meva, vaig trobar alguns processos judicials relacionats amb el robatori de préssecs. Resulta que, anys enrere, era un fenomen força habitual: les collites desapareixien directament dels camps. En Jordi confirma que aquestes històries eren ben reals, tot i que abans tenien una altra dimensió.

— Hi va haver una època en què ens havíem d'organitzar amb els veïns i vigilar els horts per torns durant la nit. Una bona collita sempre atreia qui volia guanyar diners pel camí fàcil.

Avui, explica, els préssecs tenen altres enemics: els insectes, els senglars, que remouen la terra buscant aliment i fan malbé les arrels dels arbres joves, i un temps cada vegada més imprevisible, en què una sola pedregada o una onada de calor persistent poden malmetre la feina de tot un any.

Però el que més preocupa en Jordi és una altra qüestió.

— Qui continuarà fent aquesta feina?

És una pregunta que ja he sentit a més d'un pagès català. Cada vegada hi ha més joves que trien professions allunyades del camp. La feina d'oficina o davant d'un ordinador els sembla més estable i previsible que una vida que depèn completament dels capricis de la natura.

Li pregunto a en Jordi si ells mateixos mengen préssecs.

Somriu.

— I tant! En mengem cada dia!

La majoria de vegades, aquí mateix, al camp, mentre treballem. De vegades, el millor dinar són només uns minuts sota l'ombra d'un arbre i un préssec acabat de collir. A casa també els afegim a les amanides o els conservem per a l'hivern, però, si he de ser sincer, la majoria de vegades simplement ens els mengem frescos. Un bon préssec no necessita res més.

La conversa deriva cap a les varietats. Abans de venir, tenia curiositat per saber d'on provenia el nom de «préssec de vinya». Existia realment una varietat especial relacionada amb el raïm?

No arribo ni a acabar la pregunta quan intervé en Joan, el germà d'en Jordi, que fins aquell moment havia estat collint préssecs a pocs metres d'on érem.

— Vero, la vinya fa raïm. «Préssec de vinya» és un nom popular, no pas un terme botànic.

Resulta que no existeix cap varietat oficial anomenada «préssec de vinya». Les varietats tenen altres noms, i aquest nom popular es fa servir per referir-se al préssec groc que, tradicionalment, es cultivava entre les vinyes.

Just abans de marxar, faig a en Jordi una pregunta que intento fer a tots els productors que conec.

— Si haguessis de descriure la teva feina amb una sola paraula, quina triaries?

No respon de seguida. Durant uns instants guarda silenci, observa el camp com si busqués la resposta entre els arbres i, finalment, diu:

— Il·lusió.

Hi ha paraules que no es poden traduir del tot. La paraula catalana il·lusió n'és una. Conté, alhora, esperança, entusiasme, alegria davant del que està per venir i la passió per allò que un fa.

I una última pregunta.

— Jordi, què són per a tu els préssecs?

En Jordi riu.

— La meva filla, de vegades, diu que penso més en els préssecs que en els meus propis fills. Evidentment, no és així. Però hi ha una part de veritat en el que diu. En tinc cura, em preocupen. Formen part del meu passat i també de les meves esperances de futur. Els préssecs formen part de la nostra família. Formen part de la nostra història.

Abans d'acomiadar-nos, en Jordi m'omple una bossa amb uns préssecs grans, vellutats i perfumats. Jo, per la meva banda, li regalo una postal amb una il·lustració en aquarel·la del mercat dels préssecs, creada especialment per un artista per a la seva família.

Aquell vespre contemplava els préssecs que m'havien regalat i pensava en les persones gràcies a les quals aquells fruits havien arribat fins a les meves mans.

Va ser aleshores quan em vaig tornar a trobar amb uns versos del poeta nord-americà Li-Young Lee:

«...no només la dolçor, sinó també els dies viscuts.»

Potser és precisament aquí on rau el veritable valor de la feina dels pagesos.

Quan ens enduem un fruit a casa, no ens n'emportem només la seva dolçor.

Amb ell també hi arriben els dies viscuts, la dedicació de diverses generacions i la història d'una família que, un dia, va decidir plantar un hort.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

On tastar els préssecs de la família Esteve Ràfols

La manera més autèntica de descobrir-los és visitar, durant l'estiu, el mercat de Sant Pau d'Ordal.

Cada dissabte i diumenge, pagesos d'arreu del Penedès s'hi reuneixen per vendre directament la seva collita. Darrere de cada parada hi trobareu les mateixes persones que han cuidat els arbres, collit els fruits i preparat cada caixa amb les seves pròpies mans.

Si preferiu conèixer l'explotació de prop, val la pena acostar-vos a la petita botiga familiar de Família Esteve Ràfols, a Cantallops.

Hi trobareu exclusivament fruita de temporada procedent de la seva pròpia collita: els famosos préssecs d'Ordal, albercocs, prunes, cireres, raïm, melons, síndries i caquis, cadascun en el seu moment de l'any.

Per saber quan comença cada temporada i seguir el dia a dia de la família, els podeu trobar a Instagram: @familiaesteverafols.

Agraeixo de tot cor a la família Ràfols el temps que m'han dedicat i la generositat amb què m'han obert les portes de casa seva.

Fins a la propera trobada i a les pròximes històries!

La vostra Vero

En aquest reportatge s'han utilitzat fotografies d'Evgenia Marki (@evgeniamarki).