Història 2. La melmelada de raïm d'Àngels Saumell

«Aquest estiu faré les meves conserves.

Però no de maduixes ni de prunes,

ni de móres ni de cireres,

ni de préssecs ni de peres.

Dins dels meus pots hi guardaré

la brisa del mar, els estels d'estiu,

els tranquils camins del bosc,

la floració de les orquídies i el cant dels ocells salvatges...»

Del poema d'Anita Gray Chandler

Des de Sant Sadurní d'Anoia fins a casa de l'Àngels Saumell hi ha només uns minuts amb cotxe. El camí travessa les vinyes, que al Penedès t'acompanyen gairebé a tot arreu: al costat de les carreteres, envoltant els pobles i darrere els murs de pedra de les antigues masies.

La casa queda una mica apartada del camí. Davant de l'entrada hi floreix una hortènsia blanca. Al jardí hi creixen un magraner, un arboç i alguns baladres. Sobre un gran arbust s'hi estén una immensa teranyina que brilla sota la llum.

Ens vam asseure a la terrassa. Volia començar parlant dels records de família.

— Com era la petita Àngels?

Va somriure.

— Ben normal. Érem nou germans. En una família així, crec que és difícil que algú sigui gaire especial.

L'Àngels va créixer en una família pagesa. El seu pare treballava en una fàbrica i, en acabar la jornada, tornava a casa per ocupar-se de la terra. La finca alimentava tota la família: hi cultivaven hortalisses, cereals i vinya, i també criaven animals.

— A què fa olor la teva infantesa?

L'Àngels es va quedar pensativa uns instants.

— Depenia de l'època de l'any. A la primavera feia olor de flor d'ametller. A l'hivern, del fum de les fogueres on cremàvem els sarments després de la poda. A la tardor, de raïm. Cada estació tenia la seva pròpia olor.

També em va explicar que a casa no es llençava res. Tot allò que donava la collita s'intentava aprofitar. Algunes coses s'assecaven, d'altres es conservaven en pots, i una part es guardava per a l'hivern.

La conversa va derivar cap a les receptes familiars. Com en tantes llars catalanes, la cuina de casa era senzilla i generosa, elaborada amb les verdures de l'hort i la carn dels animals que criaven. Quan li vaig preguntar quin era el seu plat més emblemàtic, l'Àngels no va dubtar:

— Els peus de porc amb salsa de xocolata.

El raïm havia format part de la vida de l'Àngels tant com les hortalisses, els cereals o els arbres fruiters. Però a casa seva només en cultivaven una petita quantitat, la justa per elaborar el vi que consumia la família.

Després de casar-se, el raïm va anar ocupant un lloc cada vegada més important en la seva vida.

La família del seu marit feia generacions que es dedicava al conreu de la vinya, i, amb el pas dels anys, la vinya es va convertir en l'activitat principal de la família.

— Va ser aleshores quan vaig començar a pensar-hi —va dir l'Àngels—. Sempre m'havia semblat estrany que el raïm es considerés únicament una matèria primera per fer vi, quan, abans que res, és una fruita.

Recordant aquell costum familiar d'aprofitar tot allò que donava la terra, un dia l'Àngels va decidir provar de fer melmelada de raïm. Al principi només en preparava petites quantitats per a casa. Va anar modificant la recepta, experimentant amb diferents varietats de raïm i buscant, a poc a poc, el sabor que tenia al cap.

Amb el temps va sorgir una nova idea: prescindir del sucre.

— Vaig haver de començar de zero —recorda l'Àngels—. Sense sucre, el raïm es comporta d'una manera completament diferent.

Li vaig preguntar si la seva família l'havia donat suport.

Al cap i a la fi, fer melmelada de raïm en una terra on tothom el transforma en vi era una idea força agosarada.

— Per sort, tothom em va donar suport.

— I tu, en algun moment, en vas dubtar?

Va somriure i va negar amb el cap.

— Quan em decideixo a fer una cosa, ja no hi ha lloc per als dubtes.

La primera prova va arribar en una fira local. L'Àngels hi va portar uns quants pots de melmelada i reconeix que aquell dia estava molt nerviosa. Però la gent va acollir amb curiositat aquella melmelada tan poc habitual: la tastaven, li feien preguntes i se n'enduien algun pot.

Va tornar a casa amb la sensació que aquella idea que un dia havia nascut a la seva cuina podia interessar algú més que la seva pròpia família.

Avui, Vinyet elabora melmelades de diferents varietats de raïm, tant de raïm blanc com de negre.

— Quina és la teva varietat preferida?

— El Xarel·lo.

— I quina és la més difícil de treballar?

— El Moscatell. Per les llavors. En té moltíssimes i cal treure-les una per una, amb molta paciència.

Vaig agafar un dels pots i el vaig alçar a contrallum. Darrere el vidre brillava una melmelada d'un intens color d'ambre, i costava d'imaginar quantes hores de feina s'amagaven dins d'aquell petit pot.

Li vaig preguntar a l'Àngels com li agradava menjar la seva melmelada.

— Sobretot amb formatges curats o com a salsa per acompanyar la carn. De vegades també amb peix, per exemple amb salmó. El resultat és sorprenent.

Abans d'acomiadar-nos, vaig fer a l'Àngels la mateixa pregunta que faig a tots els protagonistes d'aquest llibre al final de cada trobada:

— Si haguessis de definir la teva feina amb una sola paraula, quina triaries?

No s'ho va pensar ni un segon.

— Paciència.

Després li vaig preguntar quin era el moment que més felicitat li donava.

Esperava que em parlés de la nova collita o d'una bona partida de melmelada, però l'Àngels em va sorprendre amb una resposta ben diferent.

— Quan la gent m'explica com se la mengen. M'envien fotografies, m'ensenyen els plats que han preparat a casa. És en aquests moments quan em sento realment feliç.

Abans d'acomiadar-nos, vaig treure de la bossa una aquarel·la. L'artista Valentino Ferrari hi havia retratat l'Àngels. Hi apareixia dreta davant d'una gran olla de coure on bullia la melmelada de raïm. Sobre la taula de fusta s'hi alineaven petits pots de melmelada, al costat hi descansaven uns quants grans de raïm, i, més enllà de la finestra oberta, les vinyes del Penedès s'estenien fins a l'horitzó.

Va contemplar el dibuix durant una bona estona i, finalment, va somriure.

— S'hi assembla molt.

Com a resposta, l'Àngels em va regalar uns quants pots de melmelada elaborada amb diferents varietats de raïm.

Ja a casa, obro el pot de Xarel·lo, la varietat preferida de l'Àngels.

Una textura densa, un sabor intens i lleugerament astringent. Costa de creure que no contingui ni un sol gram de sucre afegit.

Sembla que dins d'aquest petit pot s'hi hagi conservat tot allò que vam viure aquell dia: el raïm madur, el sol ardent del Penedès i la paciència d'una persona que, un dia, va decidir mirar el raïm d'una manera completament diferent.

On tastar la melmelada de raïm Vinyet

La manera més senzilla de descobrir Vinyet és demanar les melmelades directament a través del seu lloc web.

La família també participa regularment en fires gastronòmiques arreu de Catalunya. El calendari actualitzat de totes les fires es publica al seu compte d'Instagram.

Vinyet elabora melmelades sense sucres afegits a partir de diferents varietats de raïm. Cada una conserva el seu propi sabor, els seus matisos i la seva personalitat, així que val la pena tastar-ne més d'una.

Lloc web: www.vinyet.cat

Instagram: @ melmeladavinyet

Agraeixo de tot cor a l'Àngels Saumell la seva càlida acollida i la sinceritat amb què va compartir la seva història.

Fins a les properes trobades i a les properes històries!

La vostra Vero